EL BALL DEL SANT CRIST de Salomó

 Confesso que fins que no he arribat a terres tarragonines mai abans havia sentit el terme "Ball Parlat". No voldria especular que la cosa sigui exclusiva d'aquestes contrades però en honor a la veritat, només ho he sentit a Valls, l'Arbós, Vilafranca, Albinyana, Salomó, i una mica més lluny, a Igualada.

 Penso que la sinistra dèria mesetària de separar terres d'expressió catalana en detriment d'aquesta nostra llengua, fa que avui dia, quan catalans de banda i banda dels Pirineus, del nord o sud de l'Ebre, de les illes o la península, ens trobem cara a cara, ens sorprenguem gratament de la diversitat i riquesa de la nostra cultura i ens enorgullim de que el nostre poble hagi sigut capaç, a pesar dels mals vents, de conservar belles tradicions.

Així les coses i amb tota la curiositat que em caracteritza arribava diumenge passat dia 7 de maig al poblet de Salomó (500 hab.) a la comarca del Tarragonès i a la zona dita del "baix Gaià" per a gaudir d'un ball parlat i, en aquest cas, dedicat a un Sant Crist, de manera abreviada: "el ball del Sant Crist". Vaig pensar, quina irreverència si es tracta fer ballar una imatge d'un Sant Crist com si fos un gegant o un cap gros... Però anava molt equivocat!

El Ball Parlat va resultar ser una tradició ancestral de segles d'antiguitat, com una obra teatral de tema llegendari amb tints d'Auto Sacramental, farcida de balls centenaris on el moviment d'esbart i color converteixen l'espectacle multiforme en una gran experiència pluridisciplinar, una preciositat.

El centenar i pico de persones que hi vam acudir vam entrar quasi a les fosques a l'església parroquial de Salomó on ens esperaven tres figures estàtiques, amb capes vermelles i abraçades a tres llibres, amb una llegenda en lletres daurades: El Sant Crist de Salomó. Tot molt misteriós. Poc a poc, guiats per aquestes tres narradores, vam anar descobrint personatges que conformaven una historia medieval: En temps de penúria econòmica i fam el mercader Josep Nin, de Cal Cadernal, decideix emprendre viatge a "la moreria" -sic- (nord d'Àfrica) per tal de comprar blat i provisions. Una vegada allà descobreix una imatge d'un Sant Crist crucificat que era motiu de befa per part d'aquella gent aliena a la nostra religió. El comerciant propietari de la imatge, no accepta retornar-la als cristians ja que es tracte d'una de les peces que el seu avi, gran navegant, havia portat de terres cristianes. De seguida vaig pensar que aquell home, que era tingut per un gran navegant, devia ser un d'aquells pirates argelins que arrasaven les costes menorquines i que tant de mal van fer, durant els segles XVI i XVII, als meus avantpassats illencs. Un malparit, vaja.

Finalment el comerciant accedeix a vendre la imatge a pes, Josep Nin pagaria la quantitat de monedes d'argent que pesés el Sant Crist. Però una volta posat a la balança, la imatge, com per miracle, deixa de pesar amb només 30 monedes. El comerciant es nega a realitzar la venda i és el Sultà qui finalment fa justícia, se'l tornaria a pesar davant seu, i si es repetia el miracle el Sant Crist passaria definitivament a mans del tarragoní. I així va ser. Josep Nin amb el seu carregament va arribar victoriós al port d'Altafulla i més tard a Salomó amb la imatge del Crist que a partir de llavors va ser venerat a la parròquia del poble.

Em va semblar una historia preciosa, però més encara l'energia que desprenia aquell conjunt de gent, actors, dansaires, directors, il·luminadors. Tot respirava flaire de gran il·lusió. Vaig llegir que el Ball del Sant Crist es representa els quatre diumenges del mes de maig des de fa molts i molts anys, que el text actual data del segle XIX, que les representacions van arribar a ser tan conegudes i valuoses que fins i tot la Generalitat de Catalunya lis ha atorgat la distinció d'Element Festiu Patrimonial d'Interès Nacional. Per contra no vaig veure cap nom als programes de mà, ni actors, ni directors, una demostració més de la feina conjunta i voluntat de col·lectiu.

Amb tota sinceritat he de reconèixer que no només és de premiar l'esforç, sinó, i de manera clara, la qualitat manifesta en tots els aspectes de la representació, la dicció acurada dels actors, la seva credibilitat, els balls, els preciosos vestuaris, l'atrezzo i elements escenogràfics, la luminotècnia, la microfonia, el tractament sonor, la direcció escènica, les coreografies. En definitiva, una tradició que el poble de Salomó ha sabut mantenir i millorar fins arribar a oferir una espectacle rodó, ple d'estimació a les pròpies arrels, i que jo recomano de totes totes. 

Encara hi queden tres diumenges de maig, així que ja sabeu, a les 12 del migdia. No us ho perdeu.