UN TAL PERICO, GERMÀ MEU

(publicat a la Revista de les Festes de la Mare de Déu de Gràcia 2010 - Diari Menorca)

Fullejant el segon volum d’Història de l’Art de l’Enciclopèdia de Menorca aparegut no fa gaire mesos, en el capítol dedicat a la pintura menorquina de fa dos segles, em trobo amb una entranyable sorpresa: Un avantpassat, un quadre, un element que va estar present a la meva edat infantil i juvenil. I és que no tothom té la sort de poder comptar, com a icona familiar, amb una pintura-retrat del segle XIX.
Però, per a explicar aquesta història, he de fer referència obligada a la meva família paterna, una família patriarcal al voltant de l’avi en Benito, provinent dels Sintes de “ca's fuster” de Sant Climent. Un home alegre, militar atípic, fundador i primer director de Radio Menorca, també president de l’Orfeó, i un dels entusiastes impulsors d’aquells primers Amigos de la Opera.
Amb l’avi n’hi havia per llogar-hi cadires, d’ell en contaven de bones, tant era així que aquella casa del carrer des Bastió, on vivia, era una vertadera festa en dies assenyalats.
S’avia Annita (Anna Carreras) era petitona, somrient, com solen dir, no rallava per no ofendre. Estava emparentada amb la família Hernàndez de can Toniet “es practicant”. Amb ells també hi vivia una filla fadrina, la tia Magdalena, una dona que va sebre custodiar el vell habitatge fins a la seva mort.
Allà ens trobàvem nets, cosins, concos i ties. Tothom s’aturava a fer la xerradeta, des de familiars, vesins de carrer, a amics que van arribar a ser com de la família, tothom era ben arribat. Era ben normal trobar-nos allà els cosins i fer els nostres jocs; sempre es respirava alegria, l’avi tenia aquella personalitat extravertida que aconseguia que tots ens trobéssim bé al seu voltant.
En aquella casa plena de records i antiguitats, en una entrada de pis de llenya i damunt un preciós escalfapanxes, hi havia un enorme quadre de vases daurades, que representava un fillet de pocs anys assegut a una cadira i amb un moixet de jugueta a la mà. Aquell element pertanyia ja a l’entorn, raó per la qual mai vàrem sentir una curiositat especial per esbrinar qui era aquell al·lotet al que, des de sempre, havíem vist allà assegut.
El fillet tenia un nom: “Es tal Perico”. Sembla que el meu besavi, pare de s’avia Annita, havia heretat aquesta joia familiar passant amb el temps a ocupar aquell lloc preeminent dins cals meus avis.
A meitat de segle XIX la mortalitat infantil era molt elevada, conten que al besavi, fins i tot, li havien fet dir una missa quan va sobrepassar es set anys, edat en que ja es consideraria “fora de perill”.
Idò bé, el meu besavi havia tingut un germà anterior que havia mort essent encara un infant i abans de néixer ell. Aquell fillet de nom Pedro, Perico, havia estat immortalitzat pels pinzells d’un pintor maonès de l’època. Segons havia sentit s’avia Annita: “en Xequet es pintor”.
Si fos així estaríem davant una pintura de Francesc Pons Alzina, pintor en boga per aquell temps i també autor dels preciosos telons de boca del Teatre Principal, un d'ells inaugurat en ocasió de la visita de la reina Isabel II l’any 1860.
Quan al besavi li demanaven per l’identitat d’aquell fillet, ell responia: Açò era un tal Perico, germà meu. Es clar, ell no l’havia conegut. Així que el quadre va quedar batejat, i amb aquest nom el coneixeríem ja tots els integrants de la família Sintes Carreras, recordant ses recurrents explicacions d’aquell home referint-se al suposat germà.
Quan va morir la tia Magdalena, última habitant d’aquella casa, i havent de passar pel tràngol trist de buidar-la, es varen reunir es tres germans Antonio, Gerardo i Fernando. Davant el valor sentimental del retrat de Es tal Perico, i, per descomptat, no només sentimental, es va optar, molt encertadament, per fer-ne cessió as Museu de Menorca, continuant la família com única propietària d’aquesta petita joia, testimoni d’un patrimoni menorquí d’evident interès cultural.
Una visita als arxius diocesans de Ciutadella va posar en ordre la identitat i, fins i tot, l’edat del nostre avantpassat en Pedro Carreras Hernández, eternitzat pels pinzells de Francisco Pons Alzina (1817-1890), un des il·lustres pintors representatius de l’art menorquí del segle XIX.
Avui dia el podeu contemplar visitant l’ala dedicada a pintura menorquina vuitcentista a la segona planta del Museu de Menorca, un document valuós de la nostra historia, costums i vestimenta.
Es tal Perico serà admirat per generacions i generacions de menorquins, un futur brillant per a qui no va sobrepassar l’edat infantil. Una icona familiar de la que, em consta, n'estem tots ben orgullosos, i que ens recorda anècdotes i vivències entranyables d’aquella casa del carrer des Bastió.