EL POSTILLÓN DE LA RIOJA i el nostre "JALEO"
Si hi ha una peça
musical que més identifica les festes menorquines, aquesta és sense cap dubte la
“Jota des Jaleo”.
No és cap secret que aquesta obra no
surt del nostre folklore, ni de la ploma talentosa de cap dels nostres autors, sinó
que prové d’una sarsuela del segle XIX del compositor extremeny Oudrid i
titulada “El Postillón de la Rioja”.
Cristóbal Oudrid Segura (1825–1877) va
néixer a Badajoz. El seu pare, Carlos Oudrid, músic d’ascendència flamenca, va
ser qui l’introduiria en el món de les solfes. Ja de ben jove i sense gaire
preparació tècnica Cristóbal participava, sonant diversos instruments de vent,
en la banda que dirigia el seu progenitor. Prest va aprendre també a tocar el
piano i es desplaçà a Madrid l’any 1844.
Dotat d’una
expressiva facilitat per a la composició va presentar, a la capital, la seva
primera sarsuela “La venta del Puerto o
Juanillo el contrabandista” a la joveníssima edat de 22 anys. A aquesta li
seguirien 98 títols més, una xifra prou reveladora de què les seves obres
agradaven al públic i eren força representades, no tan sols a Madrid sinó a
tota Espanya. Títols com “Un estudiante de Salamanca”, “El Señor de
Cascarrabias”, “El Molinero de Subiza”, “La Espada de Satanás”, o “El Alcalde
de Tronchón”, entre altres, pertanyien al repertori habitual de les companyies
de sarsuela que feien temporada a totes les províncies de l’Estat.
A causa del seu èxit, Oudrid presumia en
públic de ser gairebé autodidacta, amb la intenció de donar més mèrit a la seva
música. Però això se li va girar en contra al ser utilitzat pejorativament pels
seus detractors. Potser aquesta fou la causa per la qual Oudrid ha quedat com un
compositor secundari, al ser eclipsat, mirat en la perspectiva dels anys, pels
seus contemporanis Barbieri, Gaztambide, Bretón, Chueca, o Chapí.
Però la música d’Oudrid
ha sobreviscut al temps, i no només per la, ja ben nostra, “Jota des Jaleo”,
sinó per altres peces que han passat a ser veritables icones de la música
espanyola. Qui no coneix “El Sitio de
Zaragoza”? Obra habitual en bandes, rondalles, i orquestres simfòniques, i
que narra el setge de Saragossa per les tropes napoleòniques. O la “Salve Marinera” cantada cada any per la
festa del Carme. Aquesta darrera prové de la sarsuela “El Molinero de Subiza” obra ambientada a Navarra, on, com és
sabut, no hi tenen la mar. La Salve, dins la sarsuela, apareixia com “Salve, estrella de los cielos”, però
l’Armada Espanyola, al convertir-la en el seu himne, va fer canviar la lletra
per “Salve, estrella de los mares”, molt
més adient.
Quan Oudrid va
estrenar “El Postillón de la Rioja” ja comptava amb 31 anys, i la presentació
va tenir lloc al Teatro del Circo de Madrid el dia 7 de juny de 1856.
La sarsuela, una peça petita de només
dos actes, és una obra d’embolics a l’estil de l’època, està basada en l’òpera
còmica francesa d’Adolphe Adam “Le
Postillon de Longjumeau”, i en ella hi sobresurten els personatges de Don
Feliz (pretès “postillón”) i la Baronesa del Olmo, que en aquella primera
representació van recaure en el tenor Manuel Sanz i la soprano Carolina di
Franco. L’obreta té només nou nombres musicals, l’últim d’ells una jota alegre
cantada per Don Feliz i un grup d’estudiants. Jota repetida per tots els
integrants de la funció, i cor general, en una “ripresa final” que rubrica la
sarsuela. Està ambientada en l’època del regnat de Felip V entre les ciutats
d’Alfaro i Tudela, per tant entre La Rioja i Navarra. Per això el fragment
porta l’estil de la jota navarro-riojana, que, junt amb la jota aragonesa,
conformen el que es coneix com a “Jota del Ebro”. No en va, i com a curiositat,
la lletra que canta el cor diu:
“A la orilla del Ebro niña te ví,
y quedé en el instante muerto por ti;
pues mortal fué la herida que hizo tu amor,
ya que amandote muero, ten compasión”.
I com va arribar
aquesta obra a la nostra illa? Òbviament, dins el repertori de les companyies
que ens visitaven i omplien les temporades dels nostres teatres. Està
documentat que “El Postillón de la Rioja”
es va representar a Teatre Principal de Maó en la temporada 1866/67, per una
companyia de sarsuela dirigida pel mestre director Martín Fayas. No podem
precisar que aquestes representacions fossin l’estrena de l’obra a Menorca, ja que les companyies de sarsuela solien anar a altres teatres de menor entitat, com
ara Es Consey o L’Isleño, mentre que el Teatre Principal es centrava, pel general, en l’òpera italiana. Això ho demostra el fet que l’any 1890, i havent
presentat fallida econòmica la companyia que actuava al Principal, es va fer
càrrec de la temporada la companyia de sarsueles que per aquells moments actuava
el Teatre Isleño, presentant, entre altres, “El Postillón de la Rioja” el 27 de desembre de 1890.
Podríem assegurar que, a part de les
representacions que es poguessin dur a terme a Menorca, la Jota ja era ben
coneguda al carrer a l’haver estat integrada en el repertori festiu de les
bandes de música. Repertori que sol nodrir-se dels pasdobles, marxes, polques o
jotes més brillants. Així que no és estrany que la seva popularitat traspassés aviat
els límits dels escenaris.
Tota la resta, i ja
parlant de la integració d’aquesta música en la nostra festa, és molt
hipotètica, i dóna peu a mil i una interpretacions quasi fantàstiques: Que si
els cavalls es varen alegrar i excitar en sentir la jota, o, que mentre passava
sa qualcada, a dins d’uns salons s’hi estava celebrant un ball. Hi podem fer
funcionar tota la imaginació, de la qual en podria sortir una preciosa història
quasi de llegenda. Cadascú pot dir la seva!
El cert és que des de
fa molts anys aquesta jota és la música distintiva de la nostra festa, i sense
ella res no seria el mateix. Cada banda de música de Menorca té i conserva els seus propis arranjaments, donant-se el cas que alguns mestres, segurament per
substituir les velles particel·les, o per facilitar la feina a músics que han
d’estar hores i hores sonant dalt d’un envelat a ple sol, han fet les seves
versions.
A Ferreries, per exemple, sobre els anys
vint del segle passat, el mestre Biel Cardona en va fer un d’arranjament ben
especial, en un ritme més elegant i aportant fragments i detalls de collita
pròpia, una obra exquisida que es coneix com “Es Jaleo de Sant Bartomeu”, una
peça que, potser, per desconeixement de l’obra original, s’acosta més al color
de la jota aragonesa.
Fa pocs anys, i amb
motiu d’un enregistrament de la Banda des Mercadal, el seu director Litus
Arguimbau va indagar en les velles partitures de la sarsuela original, fent-ne
un arranjament exacte i fidel a la peça d’Oudrid, deixant així palesos els
estralls que pot arribar a provocar el pas del temps en una peça popularíssima
que ja sobrepassa el segle i mig d’antiguitat. D’això en puc donar constància
en haver pogut analitzar prou bé els manuscrits de l’època, ja que l’any 1991 i
amb motiu del meu debut al Teatro Lírico Nacional La Zarzuela de Madrid en un
personatge central, vaig cometre l’endemesa (Déu m’ho hagi perdonat!) d’aprofitar
la posició que l’ocasió em brindava, per personar-me a la seu principal de la
“Sociedad General de Autores de España” i fer-me amb una còpia del material
d’estudi de la sarsuela en qüestió.
S’ha de dir que en
els darrers anys, tant el Deixem lo Dol de Sant Climent dirigit per Mari
Quintana, com l’Orfeó Maonès dirigit per Juanjo Mercadal han recuperat i cantat
el fragment, davant la sorpresa general i un efecte captivador de retorn als
orígens.
Finalment, i com a
conclusió personal, queda clar que la música que ha de sonar a les festes
menorquines ha de ser necessàriament la de sempre, la que nosaltres hem fet
evolucionar amb tants anys d’escoltar-la i estimar-la. Coses de les tradicions!
L’obra
ha passat pel periple màgic de convertir-se en una peça ben menorquina i ben
nostra, i, si Cristòbal Oudrid alcés el cap, potser seria molt feliç de
comprovar com la seva Jota aixeca passions, encara al segle XXI, i posa la pell
de gallina a més d’un.
