ES MAHÓN, història d'una cançó

la trainera Bella Mahonesa arribant al Moll de Llevant engalanat

Sempre he tingut clar que les cançons populars, i aquelles que per estima s’han guanyat aquesta consideració, tenen com a tret comú una encantadora simplicitat. Només cal repassar el cançoner menorquí per adonar-te’n de quines peces són les més autèntiques i estimades, Un senyor damunt un ruc, Na Doloris, Qui és aquella morena, Roseret, o, la cançó dels maonesos, Es Mahón.
Intentar cercar aquesta darrera pel Google és trobar-te amb informacions sobre “l’Himne de la Ciutat”, cosa del tot imprecisa, ja que Maó, que jo sàpiga, no en té d’himne oficial. Aquest ascens de rang diu molt d’una cançó que al llarg d’un segle i escaig s’ha anat fent més i més popular, fins a arribar a ser corejada a l’uníson per milers de veus a dins la Plaça Constitució, i que, a mi, com a qualsevol maonès, em posa la pell de gallina.
Crec recordar que fou per devers els anys setanta del segle passat quan el mestre Enric Guasteví, al capdavant de la Banda Municipal, i en resposta a una gernació que esperant el Jaleo demanava música! música!, arrancava amb les notes del nostre “valset”, i tota la Plaça, d’una manera unànime i eloqüent, cantava Es Mahón a plena veu i tal com des de sempre havíem sentit a pares i avis.
No vull treure raó a tots aquells detractors que argumenten la senzillesa de la cançoneta, un simple tres per quatre d’evident facilitat harmònica, amb una lletra quasi infantil i... (pecat!) en castellà.
Per açò mateix he pensat que estaria bé recordar el perquè d’aquesta composició, que, com totes les cançons de poble, ens aporten petites dades que sumades una a una conformen la verdadera història de la nostra petita societat.
         A finals del segle XIX, Espanya vivia sota la regència de Maria Cristina, vídua del rei Alfons XII, qui va morir deixant-la embarassada d’un fillet que es convertiria en hereu de la corona. Tothom sabia d’aquell fillet que algun dia accediria al tron. Finalment l’any 1902, a la joveníssima edat de 16 anys, aquell adolescent es convertia en sobirà. És evident idò que tot el regne festejaria l’esdeveniment.
Aquell jovenet era rosset d’ulls blaus i pell blanca, uns trets que el feien semblar encara més infant. I ja, tot començant el seu mandat, amb natural intrepidesa juvenil va fer encendre totes les alarmes de la Cort en anunciar un gran viatge per a conèixer territoris de l’estat.
Així, l’any 1904, acompanyat de gran seguici i del President del Govern espanyol, per aquells moments el mallorquí Antonio Maura, va emprendre un ampli recorregut que el duria a llocs com Reus, Tarragona, Lleida, Barcelona, Illes Balears, Ceuta, etc.
Tota la premsa nacional seguia fil per randa els homenatges i rebudes entusiastes de les ciutats on arribava.  A Barcelona se li va cantar un Te Deum a la Catedral, a Eivissa va inaugurar un nou passeig i un monument dedicat al general Vara de Rey, i a Menorca...
Ai, a Menorca!!
A Menorca es va anunciar l’arribada per dia 20 d’abril. Arribaria al Port de Maó en el iot reial Giralda, per tant, és d’imaginar que la ciutat viuria amb gran expectació els preparatius de l’esperada visita del rei adolescent. Tot un esdeveniment!
Fillets i al·lots d’edats similars al monarca van tenir un protagonisme especial. Així, quan a les vuit del matí de dia 20 d’abril de 1904, el vaixell reial enfilava la bocana del Port de Maó, dos vapors, el Menorquín i el Isla de Menorca van sortir a rebre’l i acompanyar-lo. Els dos vapors duien banda de música i alguns centenars de fillets i joves que van cantar, mentre el Giralda anava entrant al nostre port, una cançó de presentació i benvinguda. Com el rei era castellà, la cançó va ser pensada en aquesta llengua. Com el rei era un jovenet, la cançó va ser pensada en clau quasi infantil. Com al rei li havia d’agradar a la primera, la cançó era simple i bona d’aprendre. Així, cents de jovenets maonesos amb banda de música van entonar Es Mahón, com dient: "benvingut siau a una ciutat que és polida i formosa... i té electricitat, dones guapes, teatres i cafès..." (el fet que ja en aquell temps tinguéssim electricitat devia ser motiu d’orgull!). No se sap clarament qui va ser l’autor, però fos qui fos, ben cert que la va clavar.
Així, ja podeu imaginar l’estampa, en la tranquil·litat matinera en què els vaixells semblen relliscar damunt l’aigua plana, i acompanyat d’un cor de veus joves. Al rei adolescent tot allò el va impactar.
Ja fondejat el Giralda, una “trainera” de nom Bella Mahonesa, portada al rem per joves de la mateixa edat, va acostar al monarca fins al moll engalanat on l’esperava una gernació.
Se li va cantar un Te Deum a Santa Maria, recepció a l’Ajuntament, una desfilada militar, etc. Segons les hemeroteques nacionals el rei va quedar agraït de la rebuda entusiasta de la ciutat de Maó. Hi va haver dinars especials pels més desfavorits, bereneta per a 1.200 fillets al lloc de Sant Antoni. El rei també va anar a visitar Fornells, i va compensar Ciutadella amb una donació de 1.500 pessetes pels pobres, 500 pessetes per a Fornells, i 250 pessetes per a Maó.
Passant el temps, i segons l’historiador Hernàndez Sanz, sembla que a la Cort s’havia sentit al rei taral·larejant, més d’una vegada, la cançó amb què els maonesos l’havien rebut al seu viatge. Bona senyal que al monarca li va agradar el detall, la melodia i la ciutat.
Alguns anys després, i essent ja Es Mahón una cançó ben integrada dins els costums dels maonesos, va ser escoltada pel gran actor Ricardo Puga en una de les seves estades en temporada artística al Teatre Principal. A l’actor li va fer tanta gràcia la cançoneta que se la va aprendre i així mateix la feia cantar als actors de la seva companyia quan sortien de gira com cançó de comiat de les ciutats on feia escala (ben segur que adaptant-hi el nom de cada lloc, com segurament va passar en el cas d'Avilés). Així que el nostre valset aviat va ser conegut per tota Espanya.
Segons Deseado Mercadal, Ricardo Puga era, en la seva època, un dels primers actors del teatre espanyol. El mateix Deseado Mercadal, en un dels seus articles al Diari Menorca, explicava com, de jove, estant a l’estranger havia sentit, tant al Marroc com a Algèria, en alguna taverna, els pescadors autòctons cantant Es Mahón. 
En una de les ocasions sentir la nostra melodia el va emocionar tant que, diu, va entaular conversa amb aquella gent fent-los saber que ell era de la ciutat de la cançó.
Els anys han passat i la gent de Maó estima Es Mahón amb tots els ets i uts, tant és així que des de fa una partida d’anys la cançó rubrica el pregó de les Festes de la Mare de Déu de Gràcia, en que il·lustres convidats han cantat a plena veu, acompanyats d’una plaça plena i atapeïda, la nostra cançó senzilla, quasi infantil, i... en castellà! Ningú no pot negar que per a nosaltres és com un himne, encara que no oficial, i ens agermana i ens acobla a tots en una sola veu.
Heus aquí un trosset de la nostra història. Conèixer-la ens fa ser més conscients de qui som i d’on venim.
Lluís Sintes Mercadal