Romanticisme centre europeu per a encetar el Festival

Festival Internacional de Música Pau Casals (7 juliol 2023)

Del romanticisme primerenc de Beethoven, al romàntic tardà de Saint Saens, passant per l'alemany Schumann, tres obres de tres grans compositors ofertes de manera oposada a la seva cronologia. Qui s'atreviria a no tancar el concert amb el gran trio "Fantasma" de Beethoven!.
L'Auditori Pau Casals del Vendrell oferia ahir dia 7 de juliol un ple de bandera per a donar el tret de sortida al 42è Festival Internacional Pau Casals en l'any en què també commemorem el 50è aniversari del seu traspàs.
A l'escenari va comparèixer el representant de la Fundació organitzadora i l'alcalde del Vendrell, Sr. Kenneth Martínez, ambdós van donar la benvinguda al públic, patrocinadors i artistes participants als concerts del festival, que s'allargarà fins al dia 22 de juliol amb 11 propostes ben diferenciades i que, a més, passaran per l'Orgue Barroc (Parròquia de Sant Salvador) i per la Plaça Nova, davant el monument dedicat a l'il·lustre músic vendrellenc.
El concert, totalment cambrístic, comptava amb una formació violí, violoncel, piano, encapçalada per un dels més grans atractius del Festival, Pinchas Zukerman, qui, a pesar dels anys, conserva un incommensurable talent. Al seu costat el violoncel d'Amanda Forsyth i el piano de Shai Wosner. Els tres varen donar una lliçó de compenetració, amb detalls preciosistes i dinàmiques adequades a una proposa íntima i de saló.
El concert d'altíssima qualitat començava amb el trio "Fantasiestuke Op. 88" de Robert Schumann on ja vam poder entreveure el que ens esperava de bellesa i qualitat per a una nit memorable.
I així va ser. Després del quart moviment "Finale" en un prou alegre temps de marxa, ens oferiren el "Trio per a piano num 1 en Fa major Op. 18" del compositor francès Camile Saint Saens, dins un estil encara totalment romàntic tot i haver estat professor de G. Fauré i antecessor de l'impressionista Debussy. Destacar especialment el tercer moviment Scherzo presto en un joc de compassos sincopats on els tres intèrprets van demostrar encara més la seva absoluta compenetració.
Després d'un interval relativament curt el concert va reprendre amb l'esperada obra de Ludwig van Beethoven, amb l'anècdota que Zukerman, en arribar al seu faristol, s'adonà que s'havia deixat la partitura al camerí "marxo però torno" amb el riure del públic, detall que va ajudar a trencar el gel entre l'audiència i l'artista, cosa que sempre és d'agrair.
El "Trio per a piano en Re major Op. 70 num.1" va sonar pletòric doncs el tres executants ja estaven en la seva salsa confiats i habituats al so sec de la sala, que, dit sigui de passada, ajudava a admirar més encara la sincronia i netedat de la interpretació.
L'obra, que és coneguda com "Fantasma" per un segon moviment Largo assai un xic tenebrós, sembla que hauria estat inspirat per una òpera que en aquells moments el compositor estudiava. Sigui com sigui, per les harmonies i els girs, a mi em recordava més algun passatge de la Pastoral, sisena simfonia beethoveniana i molt de la meva preferència. Perquè serà que l'orella sempre acaba trobant familiaritats amb les obres que més ens acompanyen!
Amb l'últim moviment Presto acabava el concert aixecant gran entusiasme. Amb tota humilitat els intèrprets, que en tot moment tocaren en ensemble sense cap pretensió de sobresortir, es varen acomiadar d'un públic aleshores ja totalment entregat. Zukerman no es va voler atrevir a regalar-nos un solo a modo de bis "no vull trencar la màgia de la nit", però si que ho va fer la violoncel·lista qui va oferir un fragment de les suits de Bach amb un so i un frasseig d'una qualitat que va fer emmudir la sala.
Aplaudiments finals que van culminar amb una copa de cava Jané i Ventura a la Plaça de Bach.
En definitiva una gran nit!

Lluís Sintes Mercadal