JOAN FUXÀ i GELABERT
Aquests dies llegim a la premsa que institucions de l’illa i
l’Institut Menorquí d’Estudis centraran enguany activitats al voltant de
diferents personalitats de la cultura, Joan Ramis, Josep Maria Quadrado,
Fernando Ortiz, aprofitant aniversaris de naixement ó mort. Una pràctica
aquesta que aprofita l’efemèride per a recordar, o, en alguns casos, donar a
conèixer, tant el personatge com la seva obra. Així en els darrers anys ens hem
pogut familiaritzar amb prohoms balears com Villangómez, Calbó o Ramón Llull,
que han tingut els seus respectius anys dedicats.
En el món de la música recordo especialment (pel fet de trobar-me en
els meus inicis professionals) l’any dedicat a Mozart. Fou el 1991 i en aquella
ocasió es va aprofitar l’avinentesa del
200 aniversari de la seva mort per a desempolsar el gruix de la seva obra, quan
molta d’ella, especialment l’operística, romania gairebé oblidada.
Darrerament hem celebrat l’any Granados, o l’any Debussy, amb la
mirada posada en el proper any 2020, en que es compliran els 250 del naixement
de Beethoven, efemèride aquesta que ben segur serà àmpliament celebrada en el
món de la música clàssica, amb el fet pedagògic i il·lustratiu que açò
comporta.
Tornant al
nostre entorn, Menorca ha estat sempre una terra sensible a la música, potser
en grau superior a molts altres indrets de Balears i de tot l’Estat. A la
nostra illa però, tot i que ha donat noms rellevants en la creació musical,
sincerament, xoca el fet que a la Galeria de Menorquins Il·lustres hi figuri
tan sols un músic, Benet Andreu, amb tots els mereixements, però repetesc, un sol
músic. Lluny està encara la possibilitat de nomenar fill il·lustre a Nicolau
Manent Maurant gran compositor del XIX amb èxit absolut per tota Espanya, o el
més recent Deseado Mercadal.
Dit açò i encara començant el 2019 rebo al meu
domicili barceloní el butlletí mensual de l’Associació de Mestres Directors de
Barcelona “Vibracions”, que amb tant zel porta l’amic i director Jordi
Gargallo. Cada principi d’any el butlletí du una llista de naixements i morts
de músics, compositors i intèrprets, d’arreu dels països catalans. Allà m’hi
trobo cada any alguna sorpresa menorquina, com ara els 200 anys del naixement
del gran músic i sacerdot Joan Fuxà i Gelabert.
Pens que la seva figura mereix com mínim recordar-lo, ni que sigui a
través d’un article a la premsa local.
El meu primer contacte amb aquest músic, pedagog, intèrpret i
compositor, fou a través de D. Rosendo Gisbert Calderón, quan un dia, visitant
els arxius musicals de Santa Maria, em va fer veure la partitura manuscrita
d’un motet preciós Ave Verum Corpus. L’obra
em va seduir des del primer moment i la vaig incorporar al meu recull “Romanticisme Sacramental a la Menorca del
XIX” que va veure la llum en forma d’enregistrament discogràfic, edició de
partitures i concerts arreu de Catalunya i Balears, amb acompanyament de Tomé
Olives.
Aquell Ave Verum, d’inqüestionable bellesa, em va dur a encuriosir-me per
la figura del tal Fuxà. Un home humil que va ser organista titular de
l’església de Santa Maria i reconegut al seu temps per ser un brillant
improvisador. Un pas efímer per la vida que no ens ha deixat gaire rastre.
Tant als estudis fets per Gabriel Julià i publicats en l’Enciclopèdia
de Menorca, o als llibres del mateix autor “Música i músics a Menorca” i “L’Església
i l’Orgue de Santa Maria de Maó”, ó consultant així mateix l’amplíssim treball
“Evocación del Rdo. D. Benito Andreu y Pons, Pbro” de Miquel Barber Barceló, i
encara, el recentment publicat “Diari de Sanxo i Sanxo”, ens trobem amb una
figura exquisida, modesta i de gran reconeixement social per la seva categoria
humana i artística.
Joan Fuxà i Gelabert va néixer a Maó l’any 1819, va ser deixeble de D.
Benet Andreu, i, segons les cròniques, al 1832 va obtenir el càrrec d’organista
titular. Si els càlculs no em fallen Joan Fuxà tenia tan sols 13 anys. Només
aquesta dada ja fa pensar en un prodigi de la música.
Revisitant novament els arxius de Santa Maria, aquesta vegada gràcies
a l’amabilitat del mestre Bartomeu Llompart, ens trobem amb algunes
composicions de Joan Fuxà, i esbrinem que les seves obres no eren exclusivament
religioses. Per tot lo trobat Joan Fuxà dominava bé el piano, amb moltes obres
de caire profà, valsos, polkes, i una majestàtica obra per a piano a quatre
mans. Segurament el fet de ser contemporani de Benet Andreu, compositor prolífic
i exitós, va fer que Fuxà no composés cap obra de gran format, o destinada a la
litúrgia.
Sempre amb el dubte de si els
episodis de guerra van fer desaparèixer manuscrits principals, ens trobem amb obres
de factura simple, com salms responsorials, benedictus, alguns motets, i els Goigs al Crist de la Sang, anteriors als
que es canten actualment i que són obra de Damià Andreu.
Consultant l’interessant diari del sacerdot Sanxo i Sanxo, trobem, com
a curiositat, que Fuxà va sol·licitar ser substituït com organista presentant,
per a tal fi, al carmelita Miquel Llambíes, per traslladar-se per un temps a
Marsella. Segons Gabriel Julià, sembla que Joan Fuxà hauria ampliat estudis a
la ciutat francesa a partir de 1839.
El 1861 va ser nomenat professor de l’Escola de Música de Maó on va
exercí fins l’any 1870. Fuxà va haver d’abandonar la pràctica de la
interpretació a causa d’una apoplexia que va deixar malmesa la seva mobilitat a
l’edat de 57 anys, una edat encara prou jove per a qui va ser considerat el
millor dels organistes que fins llavors havien tocat l’orgue de Santa Maria. Com
diria Miquel Barber i recollint el testimoni de la premsa de l’època “Fuxà fou un veritable virtuós amb una
capacitat d’improvisació sense límits”. De fet, les cròniques parlen d’una
assistència massiva de públic atret per les seves interpretacions magistrals.
Joan Fuxà moria el dia 11 de març
de 1890, la malaltia que el va paralitzar va acabar portant-lo a la mort. El
diari “El bien publico” d’aquell dia destaca la seva bonhomia i la seva gran saviesa
musical. “El Sr. Fuxà pulsó por espacio
de muchos años con mano hábil el órgano de Santa María, ejecutando con la
maestría que le era propia, notables y dificilísimas piezas que oía siempre con
gusto el auditorio, hasta que sufrió el primer amago de la insidiosa enfermedad
apoplética que después de algunos años le ha llevado al sepulcro”.
En una darrera
visita als arxius i novament abusant de l’amabilitat de mestre Llompart hem
pogut trobar una Ave Maria per a veu
solista i orgue, una obra que, al igual que el Ave Verum Corpus, he pogut editar i estudiar, i que intentaré donar
a conèixer pròximament. Tant una peça com l’altre són d’una inspiració sublim,
òbviament influenciades per l’estil italianitzant de l’època, però a diferencia
del seu mestre Benet Andreu, Fuxà tracta les ornamentacions de manera més moderada.
Una escriptura austera per a unes melodies totalment belcantistes amb un
acompanyament a vegades juganer, com al cas de l’Ave Maria, escrita en temps de vals i acompanyada a base de tresets
en acords ó en escales de notes picades, una veritable meravella que per força
ha de ser coneguda. Ambdues donen llibertats, al més genuí estil operístic
italià, a partir de calderons i cadències on el cantant podia lluir i aportar
la pròpia inspiració.
Llegint aquestes dues obres sens fa palesa la categoria compositiva de
Joan Fuxà i Gelabert, Maó 1819-1890, i que enguany, amb motiu del seu 200
aniversari, aprofitem per a recordar.
Caldria una feina musicològica acurada per aconseguir que l’arxiu
musical sacre de Santa Maria sigui conegut i a l’abast d’estudiosos i
intèrprets, allà dins s’hi troben verdaderes joies, ara per ara a l’ombra i
catalogades gràcies a l’expertesa de persones com Rosendo G. Calderón, Antonia
Mus Reynés, o el mateix Bartomeu Llompart. Com a menorquí i com músic mai els
hi estaré prou agraït.
Prohoms com Joan Fuxà i Gelabert
ens fan recordar, a la fi, que Menorca no seria Menorca sense la música.
Lluís Sintes i Mercadal
