EL "MISERERE" de MESTRE BENET ANDREU

(article publicat al Diari Menorca 6 de novembre de 2013)
Pròxim a presentar el MISERERE de nostre eminent compositor Benet Andreu i Pons (Maó 1803-1881) al Palau de la Música Catalana, i amb la satisfacció personal que aquesta consecució em produeix, voldria explicar i fer una anàlisi, no sols de l’obra en sí, sinó de la història d'aquesta, que he anat esbrinant durant el procés d'informatització i estudi que li he dedicat.

Tenint a mà el facsímil feliçment editat pel Conservatori Professional de Música de Balears amb col·laboració del Consell de Menorca, la feina ha sigut més fàcil i directe. Dins el cap conservava els comentaris d’erudits coneixedors de l’obra de mestre Benet, a més del record d’interpretacions de fragments a càrrec de cantants com Borràs, Ibàñez o Uris, sota l’atenta directriu d’Antonia Mus Reynés, gran estudiosa de l’arxiu musical de Santa Maria.
A partir d’aquí, i en processar obra i particel·les al programa informàtic, en escoltar i analitzar atentament el global de la peça me’n vaig adonar que estava davant una inqüestionable obra d’art.
No repetiré ara la vida de Mestre Benet, historiadors prou qualificats han explicat repetidament l’efusivitat amb què el poble de Menorca reconeixia i premiava, amb assistència multitudinària, totes i cadascuna de les innombrables creacions sacres i no sacres del compositor. De fet rebé la Comanda d’Isabel la Catòlica, fou nomenat Fill Il·lustre de Maó, un carrer de la ciutat du el seu nom (carrer des negres) Carrer Andreu. I per subscripció popular se li aixecà un monument, insòlitament localitzat dins el Cementiri de Gràcia.
Mestre Benet va crear obres magnífiques a gran orquestra i cors, també obres pel gran orgue de Santa Maria. Recursos, músics i veus, no li mancaven. Però, per contra, el nostre Miserere està escrit específicament per a quatre solistes, quartet de corda, harmònium i cor de sis baixos. L’audició ens apropa més a l’escriptura de cambra que a la simfònica. Veient això cal demanar-se que pretenia amb tan senzilla formació, i quina era la finalitat? No sols per la disposició d’elements sinó per l’expressivitat musical que un grup reduït comportaria.
En el món de la música, quan es tracta de desempolsar peces oblidades o desconegudes, es recorre al mateix compositor. Com que no es compta amb documentació sonora cal llegir entre línies quins eren els veritables paràmetres d’interpretació que ell mateix volia. Les formes i l’escriptura sempre ens donaran alguna pauta. Per posar un parell d’exemples entenedors: Verdi pensava un tipus de veu pel personatge de Monterone (Rigoletto) i ho descobrim escoltant l’atapeïment orquestral en el metall que acompanya al personatge. Per tant sabem que Verdi volia per aquest rol una veu potent i amb un punt metàl·lic que pogués traspassar tal barrera sonora. També Donizetti ens demana un tipus de soprano quan escriu una Lucia plena de col·loratures i ornaments vocals, i amb un suggestiu acompanyament de flauta. Hi ha coses que es fan paleses per si soles molt fàcilment.
Vaig voler traduir tot aquest sistema investigador a l’obra de Benet Andreu. Potser l’home reduïa el conjunt basant-se ene el lloc on s’interpretaria: una de les balconades superiors de la nau de Santa Maria. Però potser el que pretenia aconseguir era tan senzill com un llenguatge auster i reflexiu, adient al Dijous Sant, ja que el Miserere havia d’omplir el buit que deixava la supressió de la tradicional processó de La Sang. Crec que l’autor ens ho deixa clar amb un petit detall: A la portada escriu “para quarteto” quan a la primera pàgina ja veiem el pentagrama del Contrabaix. Arribant al famós “solo” de violí, cap a mitjan obra, aquest està escrit en pentagrama a part a l’especificat al Violí Primer. Això ens fa entendre que no bastava un quartet sinó com mínim un sextet. Potser aquesta expressa contradicció és un senyal de l’austeritat que ell desitjava?
També xoca la inclusió d’un petit cor “de sis baixos”, escrit sempre a l’uníson i amb l’únic objecte de reafirmar frases. Unes, com un run-run de la consciència, altres, rotundes i lapidàries.
Amb aquests elements ja ens podem fer una primera idea del que mestre Benet desitjava: una estètica reflexiva i de recolliment, amb unes línies italianitzants subtils i delicades, i, per moments, quasi operístiques. Era la moda, una època on imperava aquesta modalitat musical i els teatres s’omplien al so de Rossini, Donizetti o Bellini.
La composició del quartet vocal solista també ens diu moltes coses, per començar trenca la plantilla habitual soprano, mezzo, tenor, baix, i proposa: tiple, tenor, baríton, baix. Aquest terme “tiple” em va dur de cap, la tessitura era massa greu per a una soprano, i si volgués una mezzo o contralt bé que ens ho hauria indicat. Però mestre Benet va escriure “tiple”. De seguida vaig recordar que al llibre “Evocación del Rvdo Benito Andreu” Miquel Barber nomenava els escolanets de la capella de Santa Maria com “tiples”, i, per més detall, ens parla d’un escolanet que cantava com els àngels. Arribat aquest a la pubertat coincideix amb uns retocs al Miserere a causa de la dificultat de trobar determinades veus. Donat que un d’aquests canvis era la supressió de les dues àries encomanades al “tiple” vaig tenir per segur que aquesta particel·la la cantava aquell fillet. Aquest detall, que aparentment sembla simple, li dóna tota una altra dimensió a la lectura de l’obra. També el tenor i el baríton estan escrits en una línia molt aguda com si ens demanés veus de certa lleugeresa. La participació de l’harmònium, aparentment per reomplir els acords i reforçar les harmonies a més d’aportar color religiós, potser provocava una baixada de l’afinació? Pura elucubració meva.
Tenim així una obra amb una esplèndida paleta de colors i profunditats que només un prohom com el nostre compositor podria aconseguir. Per una banda, la base de viola, violoncel, contrabaix i harmònium, per altre, el fons solemne i greu del cor de baixos. En primer terme els solistes vocals, i en un segon terme un constant contrapunt de violins, bé reforçant el ritme amb tresets, bé aportant frases de línia lírica en amalgama amb la melodia del cantant, tot plegat d’una riquesa harmònica tal que converteix la peça en un autèntic tresor.
Encara que el Miserere fou estrenat l’any 1878 és molt probable que Benet Andreu, que no datava mai les seves obres, ja tingués aquesta composició dins el cap, el seu estil d’un romàntic quasi primerenc és constant al llarg de tota la seva vida compositiva. L’obra va tenir tant èxit que va ser interpretada interrompudament tots els Dijous Sant fins a 1935, any de la mort de Mestre Damià Andreu, nebot i sacerdot, qui mantenia viva la tradició.
Tanmateix, la peça va sofrir alguns canvis al llarg del període, primerament es van substituir les dues àries de “tiple” per peces homòlogues de Donizetti i Mercadante respectivament, però ara en veu de baríton. A causa de la promulgació del Motu Proprio “inter sollicitudines” del papa Pius X el 1903, i que vetava les músiques considerades mundanes en la litúrgia, el Miserere, en ser un Salm Penitencial i no un ofici, es va continuar interpretant, amb la inclusió, però, d’un sermó que justificava l’acte religiós.
Recordo un dia, fa molts anys, haver visitat l’arxiu de Santa Maria acompanyat de D. Rosendo Gisbert Calderón, qui em va traçar algunes àries. Una d’elles, de Damià Andreu, va ser escrita per substituir el fragment del Miserere “Quoniam iniquitatem” amb un estil més cerimoniós i hostil. Està clar que així evitaria problemes amb la jerarquia eclesiàstica donat que aquella obra, sobreviscuda al Motu Proprio, devia aixecar algun tipus recel, i, escoltant el “Quoniam” original, el cap vola indefectiblement a un escenari operístic per la seva voluptuositat melòdica i rítmica.
Així, cap als anys trenta es cantava un Miserere força allunyat de la partitura original, amb un darrer canvi, la gran dificultat de la “Fuga Final” va fer que Damià Andreu la substituís per una composició pròpia més senzilla.
Durant la guerra civil la partitura fou miraculosament salvada de les flames per un particular que va reconèixer, a la foguera, la coberta vermella del manuscrit i va saber burlar als exaltats, emportant-se el llibre a casa seva.
Acabat el conflicte el Bisbat de Menorca va estimar oportú no seguir amb la interpretació de la preciosa composició i la tradició va morir.
Com darrera anècdota en la història del Miserere, l’any 2003 celebrant-se el bicentenari del naixement de Mestre Benet Andreu, el Cor Illa de Menorca i l’Orquestra Simfònica de les Balears varen protagonitzar una peculiar adaptació per a simfònica i gran cor, una lectura grandiloqüent que se suma a l’anecdotari de la delicada peça que va commoure als nostres avantpassats.
Per a mi serà un orgull i tot un honor presentar a Barcelona el nostre il·lustre compositor, amb la seva obra cabdal escrupolosament tractada en la seva concepció original, desitjant que ocuparà a partir d’ara el lloc que, en justícia, li correspon dins el món de la música.
Lluís Sintes i Mercadal

Entrades populars d'aquest blog

ORGULL DE POBLE

EL POSTILLÓN DE LA RIOJA i el nostre "JALEO"

ES MAHÓN, història d'una cançó