EL "MISERERE" de MESTRE BENET ANDREU
.jpg)
Tenint a mà el facsímil feliçment
editat pel Conservatori Professional de Música de Balears amb col·laboració del
Consell de Menorca, la feina ha sigut més fàcil i directe. Dins el cap
conservava els comentaris d’erudits coneixedors de l’obra de mestre Benet, a
més del record d’interpretacions de fragments a càrrec de cantants com Borràs,
Ibàñez o Uris, sota l’atenta directriu d’Antonia Mus Reynés, gran estudiosa de
l’arxiu musical de Santa Maria.
A partir d’aquí, i en processar obra
i particel·les al programa informàtic, en escoltar i analitzar atentament el
global de la peça me’n vaig adonar que estava davant una inqüestionable obra
d’art.
No repetiré ara la vida de Mestre Benet,
historiadors prou qualificats han explicat repetidament l’efusivitat amb què el
poble de Menorca reconeixia i premiava, amb assistència multitudinària, totes i
cadascuna de les innombrables creacions sacres i no sacres del compositor. De
fet rebé la Comanda d’Isabel la Catòlica, fou nomenat Fill Il·lustre de Maó, un
carrer de la ciutat du el seu nom (carrer des negres) Carrer Andreu. I per
subscripció popular se li aixecà un monument, insòlitament localitzat dins el
Cementiri de Gràcia.
Mestre Benet va crear obres magnífiques
a gran orquestra i cors, també obres pel gran orgue de Santa Maria. Recursos,
músics i veus, no li mancaven. Però, per contra, el nostre Miserere està escrit
específicament per a quatre solistes, quartet de corda, harmònium i cor de sis
baixos. L’audició ens apropa més a l’escriptura de cambra que a la simfònica.
Veient això cal demanar-se que pretenia amb tan senzilla formació, i quina era
la finalitat? No sols per la disposició d’elements sinó per l’expressivitat
musical que un grup reduït comportaria.
En el món de la música, quan es
tracta de desempolsar peces oblidades o desconegudes, es recorre al mateix
compositor. Com que no es compta amb documentació sonora cal llegir entre línies quins eren
els veritables paràmetres d’interpretació que ell mateix volia. Les formes i
l’escriptura sempre ens donaran alguna pauta. Per posar un parell d’exemples
entenedors: Verdi pensava un tipus de veu pel personatge de Monterone (Rigoletto)
i ho descobrim escoltant l’atapeïment orquestral en el metall que acompanya al
personatge. Per tant sabem que Verdi volia per aquest rol una veu potent i amb
un punt metàl·lic que pogués traspassar tal barrera sonora. També Donizetti ens
demana un tipus de soprano quan escriu una Lucia plena de col·loratures i
ornaments vocals, i amb un suggestiu acompanyament de flauta. Hi ha coses que
es fan paleses per si soles molt fàcilment.
Vaig voler traduir tot aquest sistema
investigador a l’obra de Benet Andreu. Potser l’home reduïa el conjunt basant-se ene el lloc on s’interpretaria: una de les balconades superiors de la nau de Santa
Maria. Però potser el que pretenia aconseguir era tan senzill com un llenguatge
auster i reflexiu, adient al Dijous Sant, ja que el Miserere havia d’omplir el
buit que deixava la supressió de la tradicional processó de La Sang. Crec que
l’autor ens ho deixa clar amb un petit detall: A la portada escriu “para
quarteto” quan a la primera pàgina ja veiem el pentagrama del Contrabaix. Arribant
al famós “solo” de violí, cap a mitjan obra, aquest està escrit en
pentagrama a part a l’especificat al Violí Primer. Això ens fa entendre que no
bastava un quartet sinó com mínim un sextet. Potser aquesta expressa contradicció
és un senyal de l’austeritat que ell desitjava?
També xoca la inclusió d’un petit cor
“de sis baixos”, escrit sempre a l’uníson i amb l’únic objecte de reafirmar frases.
Unes, com un run-run de la consciència, altres, rotundes i lapidàries.
Amb aquests elements ja ens podem fer
una primera idea del que mestre Benet desitjava: una estètica reflexiva i de
recolliment, amb unes línies italianitzants subtils i delicades, i, per moments,
quasi operístiques. Era la moda, una època on imperava aquesta modalitat
musical i els teatres s’omplien al so de Rossini, Donizetti o Bellini.
La composició del quartet vocal
solista també ens diu moltes coses, per començar trenca la plantilla habitual
soprano, mezzo, tenor, baix, i proposa: tiple, tenor, baríton, baix. Aquest
terme “tiple” em va dur de cap, la tessitura era massa greu per a una soprano,
i si volgués una mezzo o contralt bé que ens ho hauria indicat. Però mestre
Benet va escriure “tiple”. De seguida vaig recordar que al llibre “Evocación
del Rvdo Benito Andreu” Miquel Barber nomenava els escolanets de la capella de
Santa Maria com “tiples”, i, per més detall, ens parla d’un escolanet que
cantava com els àngels. Arribat aquest a la pubertat coincideix amb uns retocs
al Miserere a causa de la dificultat de trobar determinades veus. Donat que un
d’aquests canvis era la supressió de les dues àries encomanades al “tiple” vaig
tenir per segur que aquesta particel·la la cantava aquell fillet. Aquest
detall, que aparentment sembla simple, li dóna tota una altra dimensió a la
lectura de l’obra. També el tenor i el baríton estan escrits en una línia molt
aguda com si ens demanés veus de certa lleugeresa. La participació de l’harmònium,
aparentment per reomplir els acords i reforçar les harmonies a més d’aportar
color religiós, potser provocava una baixada de l’afinació? Pura elucubració
meva.
Tenim així una obra amb una esplèndida
paleta de colors i profunditats que només un prohom com el nostre compositor
podria aconseguir. Per una banda, la base de viola, violoncel, contrabaix i
harmònium, per altre, el fons solemne i greu del cor de baixos. En primer terme
els solistes vocals, i en un segon terme un constant contrapunt de violins, bé
reforçant el ritme amb tresets, bé aportant frases de línia lírica en amalgama
amb la melodia del cantant, tot plegat d’una riquesa harmònica tal que
converteix la peça en un autèntic tresor.
Encara que el Miserere fou estrenat
l’any 1878 és molt probable que Benet Andreu, que no datava mai les seves
obres, ja tingués aquesta composició dins el cap, el seu estil d’un romàntic
quasi primerenc és constant al llarg de tota la seva vida compositiva. L’obra
va tenir tant èxit que va ser interpretada interrompudament tots els Dijous
Sant fins a 1935, any de la mort de Mestre Damià Andreu, nebot i sacerdot, qui
mantenia viva la tradició.
Tanmateix, la peça va sofrir alguns
canvis al llarg del període, primerament es van substituir les dues àries de
“tiple” per peces homòlogues de Donizetti i Mercadante respectivament, però ara
en veu de baríton. A causa de la promulgació del Motu Proprio “inter sollicitudines”
del papa Pius X el 1903, i que vetava les músiques considerades mundanes en la
litúrgia, el Miserere, en ser un Salm Penitencial i no un ofici, es va
continuar interpretant, amb la inclusió, però, d’un sermó que justificava l’acte
religiós.
Recordo un dia, fa molts anys, haver
visitat l’arxiu de Santa Maria acompanyat de D. Rosendo Gisbert Calderón, qui
em va traçar algunes àries. Una d’elles, de Damià Andreu, va ser escrita per
substituir el fragment del Miserere “Quoniam iniquitatem” amb un estil més
cerimoniós i hostil. Està clar que així evitaria problemes amb la jerarquia eclesiàstica
donat que aquella obra, sobreviscuda al Motu Proprio, devia aixecar algun
tipus recel, i, escoltant el “Quoniam” original, el cap vola indefectiblement a
un escenari operístic per la seva voluptuositat melòdica i rítmica.
Així, cap als anys trenta es cantava
un Miserere força allunyat de la partitura original, amb un darrer canvi, la
gran dificultat de la “Fuga Final” va fer que Damià Andreu la substituís per
una composició pròpia més senzilla.
Durant la guerra civil la partitura
fou miraculosament salvada de les flames per un particular que va reconèixer, a
la foguera, la coberta vermella del manuscrit i va saber burlar als exaltats,
emportant-se el llibre a casa seva.
Acabat el conflicte el Bisbat de
Menorca va estimar oportú no seguir amb la interpretació de la preciosa composició
i la tradició va morir.
Com darrera anècdota en la història
del Miserere, l’any 2003 celebrant-se el bicentenari del naixement de Mestre
Benet Andreu, el Cor Illa de Menorca i l’Orquestra Simfònica de les Balears varen
protagonitzar una peculiar adaptació per a simfònica i gran cor, una lectura
grandiloqüent que se suma a l’anecdotari de la delicada peça que va commoure
als nostres avantpassats.
Per
a mi serà un orgull i tot un honor presentar a Barcelona el nostre il·lustre
compositor, amb la seva obra cabdal escrupolosament tractada en la seva
concepció original, desitjant que ocuparà a partir d’ara el lloc que, en
justícia, li correspon dins el món de la música.
Lluís Sintes i Mercadal
.jpg){kind=link}