NICOLAU MANENT MAURANT òperes, sarsueles i simfonies d'un maonès eminent

-En el 125è aniversari de la seva mort-

(article publicat al Diari Menorca 11-11-2012)

Ben sabuda és per a tothom la intensitat amb què la nostra illa viu la música, diguem-li, culta. L’afició dels menorquins és coneguda i reconeguda arreu, i, tant la història del nostre Teatre Principal com de l’Orgue Monumental de Santa Maria, donen fe d’un passat pletòric en fets musicals que cal repassar, i al que cal acudir per tal d’esbrinar les causes que ens van portar als nivells envejables que un dia els nostres avantpassats van poder assaborir.

Fa uns anys vaig començar, de la mà dels ja traspassats D. Rosendo Gisbert Calderón i el sacerdot Miquel Petrus Marquès, amb l’ajut inestimable de l’organista Bartolomé Olives, una recerca dels músics més brillants que ha donat la nostra terra en el terreny religiós, donant com a resultat el treball “Romanticisme Sacramental a la Menorca del segle XIX”, un enregistrament discogràfic, edició de partitures, i una vintena de concerts als auditoris més importants de Catalunya i Balears, que han servit per donar a conèixer un aspecte, el cultural, del tot imprescindible per acabar d’entendre la història de la nostra illa.

Aquell treball, per força, parcial, en limitar-se als fragments dedicats a la veu greu amb acompanyament d’orgue, o a la transcripció dels mateixos a aquest instrument, em va apropar a la veritable vàlua en estil i qualitat de dits compositors, que, sens dubte, eren hereus d’un segle anterior de contacte constant amb altres pobles europeus i, per tant, de les influències culturals internacionals de l’època.

La meva comesa, però, estava adreçada únicament a la música sacra, per tant, no hi cabien els músics que, potser, van dirigir el gruix de la seva activitat compositiva a la música d’escena. De fet, i per a ser del tot sincer, desconeixia la figura de Nicolau Manent Maurant fins que Josep Mercadal, amic i president de l’Orfeó Maonès, em va parlar fa uns anys de la possibilitat d’investigar la seva producció.

Trobo del tot natural que a Menorca no hi hagin quedat gaires vestigis d’aquest compositor, ja que de molt jove va conduir les seves passes cap a fora, concretament a Barcelona on va desenvolupar una extraordinària carrera de compositor, director i intèrpret.

La meva sorpresa ha arribat quan m’he posat a la recerca de dades del personatge i adonar-me’n de la gran quantitat d’informació trobada, tant en internet com a través d’una extensa bibliografia. A la Wikipedia, a la Gran Enciclopèdia Catalana digital, als diccionaris de la Música Espanyola, Enciclopèdies del Teatre Líric tant en l'àmbit estatal com català. M’he topat de nassos amb un prohom de la nostra cultura musical no gens desconegut en el món de la música a nivells més que respectables. De fet, dos erudits de la nostra terra n’han fet bona referència en els seus treballs, tant Deseado Mercadal com Gabriel Julià, una manera de fer justícia a la memòria d’un home que, per la seva qualitat, no mereix quedar en l’oblit.

Nicolau Manent Maurant va néixer a Maó el 22 de juny de 1827 i va tenir els seus primers contactes amb la música de la mà de l’eximi organista i compositor Benet Andreu i Pons, popularment conegut com “el Rossini menorquí” donades les seves extraordinàries composicions de caràcter italianitzant. Manent va rebre d’aquell home les primeres ensenyances de solfeig, piano, harmonia i composició i va arribar a ser tiple de l’escolania de Santa Maria fins als catorze anys.

Gràcies a la seva ràpida evolució als dotze ja formava part de l’orquestra del Teatre Principal com a primer flauta, passant més tard a tocar el contrabaix, i, a disset anys, a ser organista titular de la parròquia de Sant Francesc de Maó.

Fou l’any 1845, a l’edat de divuit anys, quan Nicolau Manent decideix partir cap a Barcelona per ampliar estudis amb el llavors mestre de capella i organista de la Catedral, Mateu Ferrer i Oller (Mateuet). Aviat també guanya oposicions per entrar a formar part, com contrabaixista, de l’orquestra simfònica del Gran Teatre del Liceu.

Ja en aquells primers anys el jove Manent va haver de compondre tot el repertori musical litúrgic per a l’església de Sant Jaume Apòstol de Barcelona a l'haver guanyat també les oposicions per a mestre de capella de la dita església. Algunes d’aquestes obres es van veure editades per Joan Budó amb el títol “Melodias Sagradas”. La seva incursió en la música sacramental el va animar, en anys posteriors, a concórrer al “Certamen Musical i Literari del Mil·lenari de Montserrat” per a escollir l’Himne a la Verge, i en el que la seva composició va quedar finalista, decantant-se finalment el jurat pel conegut “Virolai de Montserrat” de Rodoreda i Verdaguer.

Molt aviat Nicolau Manent Maurant es fa un lloc preeminent dins el món musical barceloní i comença la que seria la més important de les seves activitats compositives, el teatre líric. La seva vinculació amb el Liceu li va permetre estrenar algunes de les seves obres a l’emblemàtic escenari, així l’any 1853 fou estrenada la seva òpera còmica “La Tapada del retiro”, i també al mateix Liceu l’any 1857 la que seria una de les seves obres cabdals i de més envergadura “Gualtiero di Montsonís” òpera en tres actes en italià sobre un episodi de la història de Catalunya.

Però la seva qualitat de compositor no va quedar-se únicament a l’escenari del Gran Teatre de les rambles sinó que, a més, va portar les seves obres a teatres com el de la Santa Creu, Teatre Espanyol, Teatre dels Camps Elísis, Teatre Baró, Teatre Tívoli, Teatre Novedades, Teatre del Circ, etc. amb títols com la sarsuela  “¡Maria!”, o les també obres líriques “Tres para una”, “A sort i ventura”, o “Buen viaje senyor Don Simon”, estrenada al Teatro Liceo de la Reina Isabel de Madrid, l’any 1853.

Va ser estret col·laborador del reconegut dramaturg, poeta i empresari Frederic Soler i Hubert, més conegut com “Pitarra”, amb qui va presentar obres de gran èxit com “Pardalets al cap”, “A posta de sol”, “La fira de Sant Genís”, “La Tuna”, “Lo sagristà de Sant Roch”, “Paraula de rei”, “Los estudiants de Cervera” obra llargament representada en el seu temps, etc. I amb altres llibretistes “El convidado de piedra”, “Lo pou de la veritat”, “La por”, “Lo somni daurat”, “De la terra al sol”, “Lo rellotge del Montseny”, i un dels seus majors èxits “Lo cant de la Marsellesa” amb una posada en escena impactant el Teatre Tívoli el 6 de juny de 1877, una temàtica prou suggerent per lo recent del cop d’estat de 1874 i la restauració de la monarquia.

Una de les anècdotes més significatives del nostre il·lustre compatriota fou la seva col·laboració amb José Zorrilla en musicar la seva famosa obra “Don Juan Tenorio” i que va ser estrenada del Teatro de la Zarzuela de Madrid el mateix any 1877, un fet anecdòtic que Josep Mercadal ja va explicar àmpliament en aquestes mateixes pàgines fa un parell d’anys.

Després d’això va continuar la seva producció per altres teatres de Barcelona i Espanya “Petaca y boquilla”, “El gran conquistador”, “Laura”, etc.

Nicolau Manent Maurant va estrenar més de dos-cents títols entre òperes, sarsueles, operetes, concerts, obres instrumentals, contant entre ells els ballables de “El Carnaval de Venècia”, “La Perla de Oriente”, o “La contrabandista de rumbo” que va tenir gran acceptació a Londres, essent ballada al llarg de cinc mesos a la capital anglesa.

Gran amic de Josep Anselm Clavé, ambdós compartien ideals polítics, els dos eren republicans, i aquesta amistat va facilitar la inclusió d’algunes simfonies de Manent en els concerts dirigits per Clavé, en especial “La Euterpense” sobre motius musicals de les obres claverianes. També va ser integrant del jurat dels concursos de composicions per a veus soles organitzats pel mateix Clavé.

Per últim, Manent va actuar de director i va ser titular de l’orquestra del Teatre Circ de Barcelona coincidint amb un jove Felip Pedrell, futur exponent del corrent musical català nomenat “La Renaixença”, amb qui va compartir primera batuta. La seva aportació a la pedagogia el va portar a editar un extens “Método Teórico-Práctico de la Música” editat per Joan Budó S.A.

Nicolau Manent Maurant, que va ser un dels impulsors de la comissió del Teatro Odeón que pretenia promocionar l’òpera nacional, va ser requerit també per l’Ajuntament de Barcelona per impulsar la creació d’escoles de música públiques prenent com model la que ell mateix havia creat al carrer Montjuïc del Carme.

El nostre músic emblemàtic i prolífic va morir a Barcelona el 15 de març de 1887.

Crec que és de justícia recordar la figura de tan insigne menorquí en l’any en que es compleix el 125è aniversari de la seva mort. De la qualitat de la seva escriptura només ens queda constància del gran èxit assolit, i, qui sap si algun dia Josep Mercadal i un servidor arribem a fer-nos amb alguna de les seves partitures i poder donar-la a conèixer al poble de Menorca. Poble que, si em permeten, hauria de prendre bona nota davant la possibilitat de nomenar el nostre compositor Fill Il·lustre de Maó, per ampli mereixement.

Dit queda.