CRIST NO TENIA ELS ULLS BLAUS

(publicat al Diari Menorca el dia 18 de març de 2.008)


L’arribada de la primavera era ja desitjada per tots, un hivern cru i fred ha donat pas als primers rebrots dels arbres, i una flaire alegre i despreocupada envaeix els carrers de la gran ciutat.

Sortint, ja de nit, cansat d’una nova funció de resultat prou reeixit, em resolc a pujar les Rambles motxilla a l’esquena, passejant i respirant un ambient de bonança i dolça temperatura. El carrer és ple, gent de totes les races que va i ve. Em converteixo llavors en observador curiós, i ramblejo tranquil gaudint del vivaç espectacle urbà.

Una persona se m’acosta, em demana un cigarret, jo li dic que no fumo i em somriu. És un al·lot jove d’aspecte àrab. Mentre jo miro els diaris i revistes d’un quiosc ell encara és a prop i em dóna conversa. Potser la meva solitud del moment fa que li contesti també amb un somriure, li demano d’on és.
- Palestina, conossses?

I tant que ho conec, d’eternitzades notícies televisives d'abusos i confrontacions. M’interesso encuriosit de tenir contacte directe amb algú que viu l’angúnia i la tristesa de no saber res dels seus familiars. M’ho explica amb cara de circumstàncies, té només 24 anys.

La nostra conversa, molt preliminar pel seu desconeixement de l'idioma, és com un embolic de paraules soltes i repetides sil·làbicament. Acabem a una coneguda cerveseria barcelonina, molt a prop de la font de Canaletes, ell em convida a entrar, i jo, és clar, a pagar.

La trobada s’ha fet ja amigable, ell em diu que mai s’ha trobat un occidental amb qui parlar com amb mi, em sento afalagat, jo no faig res de l’altre món brindant-li la meva companyia. En el fons a mi també em costa anar-me’n a casa després d’una nit màgica de música i aplaudiments, amb l’afegit de la presència a la sala del venerable compositor.

D’altra banda em puc imaginar la reacció dels meus compatriotes en veure un noi de trets tan ètnics, pell morena, quasi mestís, celles poblades, cabell fosc i ulls negres. Potser no ens adonem, però la nostra actitud cap aquests immigrants no és, ni de bon tros, la que per les nostres conviccions cristianes hauria de ser.

I jo penso, no devia ser Jesucrist un moret com aquest? Pel que he llegit a la Bíblia i pel que m’han ensenyat des de petit, Jesús era de per aquelles latituds. Tampoc tenia una feina fixa ni estava envoltat de riqueses, i segurament havia de guanyar-se la vida de mil maneres, com ara aquests pobres al·lots d’aspecte moreu que, només per la seva aparença física, són apartats de les nostres bones intencions.

És llavors un acte cristià seguir resant a Jesús crucificat, mentre donem l’esquena a qui realment ens necessita? I la fesomia dels nostres Crists? És real posar-li cara de súper-model americà a tantes pel·lícules on se’ns presenta un actor de cabell ros i ulls blaus? Les nostres imatges tallen un Jesús que podria haver nascut a Madrid, a Londres o a París, i que guapo que el trobem!

La realitat és que el nostre racisme innat no ens deixa lloc al pensament de la veritat històrica ni a la reflexió de les nostres actituds actuals, i per vergonya nostra, tan semblants als afers relatats al Nou Testament.

Però tornant a la cerveseria, la nostra petita història s’acaba quan jo pago les consumicions i agafo un taxi cap a casa, estic cansat, la tensió que es manté durant una funció acaba deixant-te com un flam.

I ara, això com li explico?
- Yo ahora, casa, cansado, dormir...

Ell em mira amb cara de solitari, no em diu res, amb la seva mirada m’expressa que no li agrada que me’n vagi. Les seves darreres paraules són
- Tu, mi amigo. Yo, tu amigo...

He partit deixant-lo deambulant pel carrer Pelai.

Ja dins un taxi, Roger de Llúria amunt, penso en tot el parlat, el seu nom Sofwan, vuit anys sense saber res dels seus pares i germans, sol com un mussol. Que volia de mi? Volia treure’m alguna cosa en concret, diners? era un vulgar xapero? La meva maquinària occidental s’ha posat a funcionar ràpidament, he de trobar raons per haver-me posat a la defensiva.

Qui sap si el que volia era més sentimental: amistat, contacte, bon rotllo... no ho sabré mai. Si el que necessitava era una mica de calor humà em quedaré amb l'íntima satisfacció d’haver-li ofert seixanta minuts d’amistosa xerrameca, sense fer-li notar que entre nosaltres hi ha diferències racials, ni que ens separen religions, cultures o consciències formades per educacions substancialment allunyades. Al cap i a la fi, darrere cada immigrant hi ha una família que pateix, i a dintre de cada pit un cor que batega. Ja ho deia la cançó, “...what color is God’s skin?”.

Potser si el torno a trobar, seré jo qui el cridi per reafirmar-li la meva amistat i tornar-li a oferir un xic de companyia davant una cervesa.

I per descomptat no m’importarà que el meu Crist no tingui els ulls blaus.