JAZMINES EN EL PELO Y ROSAS EN LA CARA


(publicat al Diari Menorca, 22 febrer de 2008)

L'arribada a Lima va ser, en el meu cas, un alleujament, sobretot pel fet d'haver passat gairebé dia i mig entre vols i esperes en aeroports, amb una escala de set hores a Bogotà.
Lima se'm va presentar com una ciutat fosca i enfosquida per la nit hivernal de finals de juliol. Sense demanar-li, Claudio, el xofer encarregat de recollir-me, va donar un volteig vorejant la platja per pujar directament al districte de Miraflores, albirant primer ‒penjat a l'alt terraplè sobre el qual s'estén la ciutat‒ el lumínic complex "Larcomar", una espècie de La Maquinista, Glòries, o l'Illa, amb sorprenents vistes a l'extens oceà Pacífic. 
No seria sincer si s'obviés que només arribar vaig percebre un afecte especial per part d'aquella gent. Els peruans són càlids i hospitalaris, aspecte del qual ja en tenia moltes referències. Va ser màgic el despertar l'endemà, ximple encara per la profunditat del son, i amb totes les comoditats d'un hotel de cinc estrelles, això sí, fred, en no estar preparat per a un canvi climàtic que provoca temperatures més baixes de les habituals.
Ja dedicat al meu primer passeig pel centre, i amb l'estranya sensació del jersei de llana, abric i bufanda en ple mes de juliol, descobreixo un nucli històric preciós, amb l'austeritat de l'ambient gris que provoca el microclima Limenc, una mena de núvol que encapota perennement la ciutat. Amplíssima la plaça d'Armes, carrers estrets de bellesa singular amb segell colonial en l'arquitectura. Esplèndides i senyorials balconades, construïdes en fustes nobles elegants i treballades, racons d'indiscutible personalitat i característics d'una ciutat no comparable a cap altra. 
Francisco Pizarro, el General San Martin, Santa Rosa de Lima, Fray Escoba, a cada passa trobes records testimonials de personatges que escriuen la història de la capital peruana. Però, pel meu caràcter de músic mig poeta, un d'ells desperta més fortament el meu interès: Chabuca Granda. 
Naturalment em vaig passejar pel vell pont sobre el riu i vaig arribar a l'Albereda dels Descalços. Per moments vaig imaginar a la negra Victòria Angulo, una dona modesta i treballadora a qui Chabuca va dedicar la seva famosíssima cançó La Flor de la Canela, "del puente a la alameda menudo pié la lleva, por la vereda que se estremece al ritmo de su cadera...” i em vaig sentir encara més atret per la figura de la gran dama de la cançó criolla. Visitant el districte de Barranco, el pont dels sospirs, testimoni perpetuat de la infància de Chabuca, i la sendera per on va passejar el Cavaller de Fina Estampa, el seu mateix pare "una veredita alegre, con luz de luna o de sol, tendida como una cinta con sus lados de arrebol..." 
Lima va aconseguir molt aviat robar-me el cor, visites a les tombes de Santa Rosa i Fra Martín, la gran Casa de Pizarro, avui convertida en Palau del Govern, la bella Catedral manada aixecar pel mateix colonitzador extremeny, el Teatre Segura, un dels més antics de Sud-amèrica i on va triomfar en el segle XVIII "La Perricholi", actriu peruana amant del Virrei Amat. Personalment em vaig sentir afortunat i em va impressionar poder trepitjar les vetustes taules de l'emblemàtic escenari durant cinc setmanes de la meva vida. 
La grata sorpresa va ser descobrir un país tan ric en tradicions, en festes, en folklore, de forta personalitat i paisatges variats. No en va Perú compte tant amb àmplies zones d'alta muntanya, com amb altres selvàtiques, marítimes o desèrtiques en una riquesa paisatgística diversa i impensable. Les seves restes arqueològiques diuen molt del seu brillant passat, les línies de Nasca, els sarcòfags de Karajia, el Vilcashuamán en Ayacucho, i com no, el famós Machu Picchu, la localització quasi inaccessible el va salvar del flagell espanyol, del qual encara es conten veritables atrocitats. 
Però la meva estada a la capital sud-americana no hagués passat de ser una estació més en el meu costant viatjar artístic, si no hagués estat pel fet d'haver viscut moments de veritable angoixa amb un terratrèmol que va causar centenars de morts i que va fer trepidar la terra sota els meus peus. Llarguíssims es van fer aquells dos minuts i mig en què semblava que el món s'acabava. Els peruans abraçats, amb escenes de pànic, mentre jo observava atònit, pàl·lid, i amb la perplexitat de qui no pot creure el que està esdevenint al seu voltant. 
Aquesta dura experiència va ser potser el detonant perquè la companyonia i col·laboració passaran a convertir-se en entranyable amistat entre els que vàrem viure junts aquells angoixants instants al límit de les nostres vides. 
Ara puc dir que hi ha un trosset del Perú en el meu cor i recordo sovint feliços moments, nous amics i les moltes anècdotes viscudes. El cerimoniós costum de prendre Pisco Sour, la beguda més distintiva composta principalment per "pisco", aiguardent típic d'Ica i no de Xile, com bé reivindiquen els peruans. La rica gastronomia, el Chupe de Cojinova, el Tacu Tacu, l’Ají de Gallina, la Causa o el mateix Ceviche. I l'embadaliment que em va produir la Marinera Norteña, sense exagerar, un dels balls més suggerents que he conegut. 
Només queda, al meu parer, i com a assignatura pendent, que el peruà sàpiga reconèixer els seus orígens, enorgullir-se de les seves arrels, rescatar el Kechua, repassar la història sense rancúnies i sense absurds racismes, provocats per uns simples trets ètnics d’aquells que encara conserven la puresa de la raça, la que dóna riquesa i valor a un país de gran cultura, personalitat i tradició. 
Jo, com a estranger admirat, em vaig passar dies sencers patejant l'Avinguda Petit Thouars, un ampli bulevard ple d'artesania inca. El Mercat Indi és un dels llocs de culte de qualsevol visitant i una manera d’emportar-te a la maleta, com a objecte artístic, una mica de l'aroma peruà. 
En el meu cas, Chabuca s'ha convertit en companya inseparable i les seves belles cançons tenen el poder de transportar-me i omplir-me el cor de bells records ... “déjame que te cuente limeña, ahora que aún perfuma el recuerdo, ahora que aún se mece en un sueño, el viejo puente, el rio y la alameda…”

Entrades populars d'aquest blog

ORGULL DE POBLE

ES MAHÓN, història d'una cançó

Romanticisme centre europeu per a encetar el Festival