AQUELLA OLOR INTENSA DE CAMAMIL·LA SALVATGE
(publicat a sa Revista de ses Festes de la Mare de Déu de Gràcia 2011 - Diari Menorca)
Es meus records d’al·lot em retornen als anys cinquanta i primeries des seixanta, quan vaig tenir sa sort d’habitar, durant molts estius, es paratges impressionants de La Mola.
Es meus records d’al·lot em retornen als anys cinquanta i primeries des seixanta, quan vaig tenir sa sort d’habitar, durant molts estius, es paratges impressionants de La Mola.
Per aquells temps es viatge cap allà dalt era llarg, un camí pedregós i intransitable aconsellava anar-hi per via marítima, així que es partia des tros de moll on avui sura sa plataforma d’un reconegut restaurant. Des d’allà, dues embarcacions feien sa funció de transport militar. Una era “sa motora”, i s’altre, “es falutxo”. Aquest, més petit i senzill, tenia sa forma d’un llaüt amb cambreta, tot ell pintat de gris.
Ja embarcats, salpàvem, amb s’estabor característica d’un motor d’explosió vetust i inconfusible. Fèiem aturada a s’illa de l’Hospital, ben actiu per aquells temps, i també as moll den Pons on sempre hi pujaven i baixaven soldats.
M’agradava anar mirant la mar i ses petites onades que anàvem deixant. Sa Motora donava sa volta as final des llarg escull de Sant Felipet, així que, quan ses ones que entraven de fora port eren una mica grosses ses brandades que pigava aquell barquitxol em feien vertader pànic.
Es falutxo, però, sempre anava a passar pes canal de cala Teulera, era un viatge més plàcid i em semblava més segur.
Una vegada sobrepassats es fossats, ses frondoses muralles, i es Cos de Guàrdia a sa Porta de la Reina, passàvem per es quarter d’artilleria, i d’allà, sempre amunt, arribàvem a sa gran esplanada d’infanteria: ca nostra.
Allà dalt vaig passar ets estius més feliços de sa meva vida. Es campaments d’instrucció de reclutes duraven tres mesos, i mon pare, un oficial jove i ben plantat, hi havia d’anar any rere any, portant amb ell dona i fills. De fet, un dets enormes edificis que flanquejaven s’esplanada estava dedicat a pavellons per a ses famílies.
Érem uns quants ets infants que mos hi ajuntàvem i fèiem es nostros jocs i excursions per aquell indret paradisíac. Es sol cremava i només se sentien ses sivelles d’alguna companyia de soldats que tornava de s’instrucció cantant ses cançons de moda per aquells temps “Margarita se llama mi amor”, “Lili Marlén”, o aquella altre de tonada aferradissa que reprenia dient: “remirame morena, remirame, remirame...”.
S’aire era sà i càlid, sa olor era intensa, allà dalt creixia una espècie de camamil·la de flor grossa i groga que ets soldats s’encarregaven de tallar i assecar dins unes habitacions en un edifici molt a prop des pavellons. Aquell aroma era distintiu des nostro petit paradís i ja hi estàvem ben avesats a sa companyia constant d’aquella flaire agradable i vital.
Ets al·lots ho teníem tot per a ser feliços, una pista d’obstacles, camp per córrer, unes vistes immenses des Port, un petit monument, un mirador a alta mar, i un edifici prohibit: La Penita, on segons ens explicaven hi havia tancats els “penitos”, soldats que pagaven alguna endemesa o malifeta en aquella mena de presó arraconada del món.
A vegades pujava un homo que vivia per allà a prop i es guanyava quatre pessetes venent es cacauets que duia dins un sac. Quan mo mare el sentia arribar mos donava, as tres germans, una “peça” per hom, i un mocador net a on en Severo mos hi posava un punyat de cacauets ben torrats. Aquell dia era especialment feliç per a uns fiets que no necessitaven més que es seu panet amb sobrassada i sucre, sortir a veure ets aneguets que rodaven per allà, o anar a fer qualque al·lotada als galliners que cuidaven es mestre d’escola i sa dona, na Vicenta.
Pes cap prim han passat prop de cinquanta anys d’aquesta història i, qui ho diria, ara La Mola s’ha reconvertit en un dels atractius turístics de Menorca.
Es primer any que van obrir sa Fortalesa as públic hi vaig anar de visita, vaig escoltar atent totes ses explicacions d’una guia italiana que mos va mostrar tot allò més interessant: soterranis, túnels, espitlleres, una construcció militar de primer ordre que cal visitar per acabar d’entendre sa nostra història recent. Jo, però, em vaig emocionar més mirant cap amunt, a on sabia que es trobava s’esplanada d’infanteria.
Un dia em vaig resoldre a tornar-hi, i, després de pagar sa meva entrada, em vaig desfer des grup i vaig embroncar amunt, sempre amunt.
Per fi arribava a s’esplanada!! Quin silenci, quina quietud... Encara que s’estat de tot era ruïnós, a jo me semblava com si res hagués canviat, com si en qualsevol moment hagués de sentir sa veu de mo mare cridant-me per berenar. Cada cosa era al seu lloc, es pous, es galliners, sa caseta dets ànecs. Dalt d’es nostro pavelló, ja sense parets, seguia alçada sa xemeneia que apareix a ses velles fotos on algú de noltros bufa ses, encara poquetes, veles d’una tortada. S’escena era totalment cinematogràfica, com ses pel·lícules del túnel del temps. Aquell sobtat retorn a s’escenari exacte de sa meva infància em va provocar un caramull de sensacions que m’esborronaven sa pell, i em feien sentir una profunda calrada de felicitat. Necessitava respirar fondo, omplir-me els pulmons des meu propi passat; vaig córrer tot sol, vaig botar, vaig riure. I de sobte em va envair aquella olor intensa de camamil·la salvatge que em transportava directament als dies de candor ingenu, als decorats intocats dels meus primers anys, quina sort!
Ara La Mola és atractiu turístic, si. Però sa meva Mola, aquella que duia dins es meus records d’al·lot, ha tornat a ser realitat quan ja som un home fet i dret. Es camps de s’immens penya-segat segueixen plens d’olorosa camamil·la assilvestrada.
Feliç quietud plena de records colpidors, mentre encara −digueu-me somiador− puc percebre, dins s’aire, ses veus d’un grup de soldats que d’enfora van cantant allò de “remirame morena, remirame, remirame...”.
