Taleia Musical

-En el 125è aniversari de la seva mort- (article publicat al Diari Menorca 11-11-2012) Ben sabuda és per a tothom la intensitat amb què la nostra illa viu la música, diguem-li, culta. L’afició dels menorquins és coneguda i reconeguda arreu, i, tant la història del nostre Teatre Principal com de l’Orgue Monumental de Santa Maria, donen fe d’un passat pletòric en fets musicals que cal repassar, i al que cal acudir per tal d’esbrinar les causes que ens van portar als nivells envejables que un dia els nostres avantpassats van poder assaborir. Fa uns anys vaig començar, de la mà dels ja traspassats D. Rosendo Gisbert Calderón i el sacerdot Miquel Petrus Marquès, amb l’ajut inestimable de l’organista Bartolomé Olives, una recerca dels músics més brillants que ha donat la nostra terra en el terreny religiós, donant com a resultat el treball “Romanticisme Sacramental a la Menorca del segle XIX” , un enregistrament discogràfic, edició de partitures, i una vintena de concerts als

(publicat al Diari Menorca  el dia 18 de març de 2.008) L’arribada de la primavera era ja desitjada per tots, un hivern cru i fred ha donat pas als primers rebrots dels arbres, i una flaire alegre i despreocupada envaeix els carrers de la gran ciutat. Sortint, ja de nit, cansat d’una nova funció de resultat prou reeixit, em resolc a pujar les Rambles motxilla a l’esquena, passejant i respirant un ambient de bonança i dolça temperatura. El carrer és ple, gent de totes les races que va i ve. Em converteixo llavors en observador curiós, i ramblejo tranquil gaudint del vivaç espectacle urbà. Una persona se m’acosta, em demana un cigarret, jo li dic que no fumo i em somriu. És un al·lot jove d’aspecte àrab. Mentre jo miro els diaris i revistes d’un quiosc ell encara és a prop i em dóna conversa. Potser la meva solitud del moment fa que li contesti també amb un somriure, li demano d’on és. -   Palestina, conossses? I tant que ho conec, d’eternitzades notícies televisives d'abu

(publicat al Diari Menorca, 22 febrer de 2008) L'arribada a Lima va ser, en el meu cas, un alleujament, sobretot pel fet d'haver passat gairebé dia i mig entre vols i esperes en aeroports, amb una escala de set hores a Bogotà. Lima se'm va presentar com una ciutat fosca i enfosquida per la nit hivernal de finals de juliol.   Sense demanar-li, Claudio, el xofer encarregat de recollir-me, va donar un volteig vorejant la platja per pujar directament al districte de Miraflores, albirant primer ‒penjat a l'alt terraplè sobre el qual s'estén la ciutat‒ el lumínic complex "Larcomar", una espècie de La Maquinista, Glòries, o l'Illa, amb sorprenents vistes a l'extens oceà Pacífic.   No seria sincer si s'obviés que només arribar vaig percebre un afecte especial per part d'aquella gent.   Els peruans són càlids i hospitalaris, aspecte del qual ja en tenia moltes referències.   Va ser màgic el despertar l'endemà, ximple encara per la