INAUGURAT EL 45è FESTIVAL INTERNACIONAL PAU CASALS
Després, i per arrodonir-ho, vindria la copa de cava a la plaça Bach amb la que Jané Ventura obsequia als assistents a l'entorn agradable i estiuenc de la platja de Sant Salvador.
Que podem dir del Festival? doncs que és una fita important pel Vendrell, la comarca, i, diria, per tota la província de Tarragona.
Per segon any consecutiu la imatge del festival que omple cartelleria, programes i tot allò que dóna visibilitat exterior a l'esdeveniment, ha estat obra de Marina Durany, una creadora excepcional i, a més, vinculada al món de la música com intèrpret.
El concert va omplir de gom a gom l'Auditori Pau Casals, gent vinguda de lluny, gent de casa i gent convidada per estatus o pel seu càrrec institucional. El primer concert sempre comporta aquest punt protocol·lari ben necessari davant mecenes, entitats i institucions subvencionants, per no parlar de la Fundació Pau Casals i els seus compromisos.
Els executants de la primera nit van estar a una alçada artística indiscutible. Daniel Müller Schott al violoncel, Annika Treutler, piano i Noa Wildchut, violí, ens oferiren un concert d'alta volada.
Primer fou el violoncel·lista qui ens va oferir la conegudíssima Suite num. 1 BMW 1007, de J.S. Bach, una obra que tantes vegades interpretava mestre Casals i, a la fi, tan esperada: pel reconeixement intrínsec que comporta —no només la interpretació de la peça, sinó tot el festival— a la figura excelsa del nostre vendrellenc universal.
Del barroc saltàrem al romanticisme més exponencial amb Beethoven i Mendelssohn, bravo! Aquí és on més gaudeixo, i és l'estil musical que sempre més espero (a mí dóna'm Schuberts i Brahms i Litz i Chopins i Schumanns, i em tindràs feliç).
De Beethoven vam sentir el trio num 5 en Re major Op.70 on els tres intèrprets van mostrar una gran compenetració, especialment en el segon temps Largo assai ed espressivo, on, pel meu gust el "espressivo" va ser un pèl exagerat portant les dinàmiques al límit, cosa que, potser, pretenia demostrar el seu registre virtuós per sobre del merament expressiu. Amb el Presto varen despertar la penya i l'obra va concloure amb grans aplaudiments.
I com que els programes han de tenir un sentit ascendent, després d'una curta pausa i una visita als lavabos, tornats a dintre la nevera de l'Auditori (aire condicionat, en relació al sufoco exterior, una mica exagerat) vam poder gaudir, i molt, d'una espectacular interpretació del Trio en re menor Op. 49 de Fèlix Mendelssohn. Amb aquesta obra l'auditori ja va esclatar.
Vist l'èxit, i les moltes entrades i sortides dels músics per agraïr tant fervor, ens van donar una preciosa propina i els tres van fer brillar, i de quina manera, l'argentí Astor Piazzolla.
Una altre nit memorable. Llàstima que molta gent ja no assisteix a tots i cadascún dels concerts, doncs de manera incomprensible s'ofereix tot el Festival en un espai de 10-12 dies i, per molt que t'agradi la música, concert per dia embafa a qualsevol.
Vist el programa general, amb el segell de la Marina Durany i la presència intensa de Pau Casals (fins i tot, per aquest any, podent escoltar el seu violoncel en viu i en directe!) llegim intèrprets, tots ells, de cognoms extrangers. Enguany intervindran, a més dels dits Müller-Schott, Treutler i Wildschut, altres com Kannh-Mason, Haas, Hecker, Helmchen, Weithaas, Perenyi, Hanson, Mork, Gimse, Santaliz, Simon, Várjon...i dic jo, amb tant diner públic de subvencions i ajuts, no hi podría haver més noms de les nostres contrades? No parlo del Vendrell, i ja ni tan sols de Catalunya. Tenim espanyols i catalans triomfant a molts països, tenim altres ja més grans que són enormes referents de la música mundial.
Crec personalment que aquest Festival es cuïna a milers de kilòmetres d'aquí i, per força, ha perdut qualsevol atisbe de personalitat vendrellenca.
Una idea que vull aportar és que els qui comanden obliguessin per norma a respectar unes cuotes de presencia nacional, i no parlo precisament de baixar el llistó ni la categoria, ans el contrari. Els nostres músics han de poder tenir el nostre aplaudiment en una tribuna anual tan important i de tant ressò. És el fet professional i l'hem de defensar com defensem els nostres metges, pagesos, arquitectes ó artesans.
Lluís Sintes Mercadal
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
comenta'm