Taleia Musical

(publicat al Diari Menorca  el dia 18 de març de 2.008) L’arribada de la primavera era ja desitjada per tots, un hivern cru i fred ha donat pas als primers rebrots dels arbres, i una flaire alegre i despreocupada envaeix els carrers de la gran ciutat. Sortint, ja de nit, cansat d’una nova funció de resultat prou reeixit, em resolc a pujar les Rambles motxilla a l’esquena, passejant i respirant un ambient de bonança i dolça temperatura. El carrer és ple, gent de totes les races que va i ve. Em converteixo llavors en observador curiós, i ramblejo tranquil gaudint del vivaç espectacle urbà. Una persona se m’acosta, em demana un cigarret, jo li dic que no fumo i em somriu. És un al·lot jove d’aspecte àrab. Mentre jo miro els diaris i revistes d’un quiosc ell encara és a prop i em dóna conversa. Potser la meva solitud del moment fa que li contesti també amb un somriure, li demano d’on és. -   Palestina, conossses? I tant que ho conec, d’eternitzades notícies televisives ...

(publicat al Diari Menorca, 22 febrer de 2008) L'arribada a Lima va ser, en el meu cas, un alleujament, sobretot pel fet d'haver passat gairebé dia i mig entre vols i esperes en aeroports, amb una escala de set hores a Bogotà. Lima se'm va presentar com una ciutat fosca i enfosquida per la nit hivernal de finals de juliol.   Sense demanar-li, Claudio, el xofer encarregat de recollir-me, va donar un volteig vorejant la platja per pujar directament al districte de Miraflores, albirant primer ‒penjat a l'alt terraplè sobre el qual s'estén la ciutat‒ el lumínic complex "Larcomar", una espècie de La Maquinista, Glòries, o l'Illa, amb sorprenents vistes a l'extens oceà Pacífic.   No seria sincer si s'obviés que només arribar vaig percebre un afecte especial per part d'aquella gent.   Els peruans són càlids i hospitalaris, aspecte del qual ja en tenia moltes referències.   Va ser màgic el despertar l'endemà, ximple encara per la...

(publicat a sa Revista de ses Festes de la Mare de Déu de Gràcia 2011 - Diari Menorca) Es meus records d’al·lo t em retornen als anys cinquanta i primeries des seixanta, quan vaig tenir sa sort d’habitar, durant molts estius, es paratges impressionants de La Mola. Per aquells temps es viatge cap allà dalt era llarg, un camí pedregós i intransitable aconsellava anar-hi per via marítima, així que es partia des tros de moll on avui sura sa plataforma d’un reconegut restaurant. Des d’allà, dues embarcacions feien sa funció de transport militar. Una era “sa motora” , i s’altre, “es falutxo”. Aquest, més petit i senzill, tenia sa forma d’un llaüt amb cambreta, tot ell pintat de gris. Ja embarcats, salpàvem, amb s’estabor característica d’un motor d’explosió vetust i inconfusible. Fèiem aturada a s’illa de l’Hospital, ben actiu per aquells temps, i també as moll den Pons on sempre hi pujaven i baixaven soldats. M’agradava anar mirant la mar i ses petites onades que anàvem deixant. ...

(publicat a la Revista de les Festes de la Mare de Déu de Gràcia 2010 - Diari Menorca) Fullejant el segon volum d’Història de l’Art de l’Enciclopèdia de Menorca aparegut no fa gaire mesos, en el capítol dedicat a la pintura menorquina de fa dos segles, em trobo amb una entranyable sorpresa: Un avantpassat, un quadre, un element que va estar present a la meva edat infantil i juvenil. I és que no tothom té la sort de poder comptar, com a icona familiar, amb una pintura-retrat del segle XIX. Però, per a explicar aquesta història, he de fer referència obligada a la meva família paterna, una família patriarcal al voltant de l’avi en Benito, provinent dels Sintes de “ca's fuster” de Sant Climent. Un home alegre, militar atípic, fundador i primer director de Radio Menorca , també president de l’ Orfeó , i un dels entusiastes impulsors d’aquells primers Amigos de la Opera . Amb l’avi n’hi havia per llogar-hi cadires, d’ell en contaven de bones, tant era així que aquella casa del carrer...

Vull començar aquest pregó expressant sa il·lusió que sent d’ocupar avui aquest balcó des nostro Ajuntament. És un agraïment dirigit as nostro Consistori, però també a tots voltros, per sa generositat d’acceptar que se’m concedeixi aquest privilegi, deixant que un servidor, que fa anys va fer ses maletes a la recerca d’altres horitzons, pugui avui exercir de menorquí en majúscules, cosa que em fa tremendament feliç. Vull aprofitar s’ocasió per fer-vos una petita confessió: Estic orgullós de ser maonès. Tenint es port natural més important des Mediterrani; tenint es teatre d’òpera més antic d’Espanya; donant nom a un dels formatges més reconeguts; un Orgue consi- derat dels més prominents d’Europa; una antiquíssima tradició a sa música i ses arts, com ho demostren ses histories centenàries de s’Orfeó Maonès i s’Ateneo Cientific, Literari i Artistic, a més de prestigiosos festivals de música i òpera; sa salsa maonesa, imprescindible ja dins sa gastronomia internacional; i com no, un espl...